El Piera de la paella

07/04/2026 09:34 Actualizado a 07/04/2026 09:59 De Josep Piera aquests dies es parla molt i bé, però quina pena! perquè això sempre passa quan et mors. D'ell estan dient els presidents de totes dues Generalitats... Illa: “Un gran escriptor que va enriquir la nostra llengua i la va defensar amb el màxim compromís”. Pérez Llorca: “Referent de les nostres lletres i figura essencial de la poesia i la narrativa contemporànies”. Quina coincidència! Fins i tot han compartit els seus versos. Els alcaldes i exalcaldes de Gandia, no et vull ni comptar. Han decretat tres dies de dol. És que Josep era molt Piera, i Rubio.El geni de Beniopa va estudiar Magisteri a València i des d’aquell moment es va dedicar a ensenyar. No podem obviar la seua sòlida trajectòria literària que abasta poesia, narrativa i assaig, amb una obra marcada per la sensibilitat i una profunda connexió amb el paisatge mediterrani. Per això va viatjar tant, per a inspirar-se passant llargues temporades a Grècia, Itàlia i el Marroc, però on les muses li mostraven una malbaratadora generositat era en el seu refugi de La Drova, a Barx, on es va instal·lar en 1974 fins a la seua partida el diumenge.Josep Piera, un dia que ens anavem de paellaPaco AlonsoJosep era un savi en el sentit més ampli de la paraula. Va publicar biografies d'il·lustres valencians com Ausiàs March, Sant Francesc de Borja, Teodoro Llorente, i fa molt poquets dies va acabar la de Pedro Luis Galceran de Borja, besnet del Papa Alexandre VI. La seua benvolguda amiga Àngels Gregori, comentava el feliç que estava per això. També va desenvolupar una important labor com a traductor, tant de poesia àrab andalusina com de poesia italiana contemporània; va fundar revistes literàries, i va dirigir la publicacions de l'editorial Tres i Quatre. Reconeixements, els va tindre tots, com els premis Ausiàs March, Carles Riba, Josep Pla, Alfons el Magnànim, la Creu de Sant Jordi, la distinció de la Generalitat Valenciana a la seua trajectòria literària durant mig segle, i la guinda del pastís va arribar en 2023 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Potser no era profeta en la seua terra, però ho va ser en la seua llengua.Aquesta que alguns volen trepitjar. De totes les facetes de Josep, hi ha una espectacular que vaig tindre l'honor de conèixer, gràcies a la seua enorme generositat. Res d'això hauria sigut possible sense la intervenció d'un alumne de la seua companya de vida, Marifé, la mestra de mestres. Ricard Camarena ens va posar en contacte perquè els dos érem uns malalts de la paella. Gaudim d'unes quantes, a Barx, en el Parpalló, en La Visteta, a la seua casa, i quan s'animava a vindre a València, també ens donàvem uns bons homenatges. Menjàvem, però sobretot parlàvem, jo molt poc, perquè sabia que havia d'escoltar. Sabia que allò era un privilegi i per això li gravava. Tinc hores i hores de sobretaula amb Josep parlant de la paella, era igual que estiguérem amb la família o amb convidats, que ací ens quedàvem al nostre. En 2017 em va comentar que anava a traure un llibre sobre la paella, però que no tenia editorial, em va passar l'original perquè el llegira, i em va demanar que recaptara suport institucional o editorial per a traure el projecte avant. Vaig llegir el llibre i em va explotar el cap. Era la primera vegada que s'abordava la història de la paella de manera íntegra. El tractat més complet, seriós i documentat mai escrit sobre la paella, però també sobre l'origen de la nostra cuina i, en general de la història de la gastronomia mediterrània. Quan li vaig cridar perquè ja tenia una institució interessada a publicar el seu llibre, ja havia tancat amb Raval Edicions - Pòrtic, una filial del grup Planeta. Em vaig alegrar molt, perquè el llançament era imminent. Ho va presentar amb Ricard Camarena en el soterrani del Mercat Central. Va ser molt satisfactori veure aquell llibre caminant. Amb la publicació va saldar un deute que tenia amb l'escriptor i gastrònom Joan Perucho. Aquest li va demanar a un jove Josep Piera que escriguera la història social i cultural de la paella valenciana. Ho va fer en forma de relat amé, ple d'anècdotes inoblidables i divertides, de tot el que té a veure amb el plat més universal de la nostra gastronomia. Un llibre capaç de captivar des del primer paràgraf als amants de la cuina i defensors de la paella. Portada del libro 'El llibre daurat', de Josep Piera PòrticPiera, fa un ampli recorregut des del mite a la història real, des de l'origen humil local fins a la magnificència de la ciutat de la llum, Paris, on la paella es converteix en una icona universal, per a culminar en el que representa hui dia, una metàfora global. Comença el relat historiogràfic 10.000 anys abans de Crist, narrant el valor sagrat que té per als orientals, medicinal per a grecs, fenicis, cartaginesos i romans, però ritual, gastronòmic i festiu per a andalusíes i sefardites. L'edat mitjana ho torna a convertir en un remei per als afligits i foscos estómacs cristians. Durant el renaixement coneix la seua època daurada, i des d'aquell moment el color auri i el punt de l'arròs es converteix en una obsessió. L'arròs al forn amb porc serveix per a descobrir als falsos cristians conversos, tantes i tantes idees coherents raonades per aquest mestre fan del Llibre Daurat, el millor llibre mai escrit sobre la cultural de l'arròs. Hi ha un abans i un després des de la seua publicació, perquè després de llegir-lo, tot el que sabem sobre l'arròs cobra sentit. La paella és segell d'identitat, eina diplomàtica, amor de mare, contuberni, typical spanish i paradigma de la dieta mediterrània, encara que també pot ser l'aberració més exasperant de la cuina. Res millor per a explicar-nos a nosaltres mateixos.La paella valenciana té molta fama en el món,i els valencians a on estanacrediten el que són.Josep Piera, Beniopa (la Safor) 1947-2026.Que la terra et siga lleu, amic.