Alicia Kopf torna amb els deures massa ben fets

A la nota d’agraïments que clou Memòria d’Eco, Alicia Kopf (Girona, 1982) celebra que els lectors l’haguem esperat aquests deu anys que ens separen de Germà de gel, la seva novel·la anterior, “mentre buscava una mirada nova”. I és ben cert que el nou llibre que ens ha portat no és una mera repetició de la jugada anterior, i també que és fruit d’una investigació llarga i meditada que arrela en el vessant artístic i teòric de la feina de l’autora. A més, Kopf segueix essent una escriptora intel·ligent, capaç de llampeigs de lucidesa o bellesa. Però, tot i això, la sensació final que deixa aquest relat entorn de les noves formes d’intimitat és de recerca fallida per culpa, paradoxalment, d’uns deures massa ben fets, com si el projecte s’esforcés a emplenar totes i cadascuna de les caselles dels temes, referències o trops que converteixen una novel·la en un producte “de prestigi”, en una mostra d’“allò que ara cal escriure”, amb l’afegitó que potser arribi tard per als lectors atents al nínxol cultural al qual pertany, una mica temporada 2021-2022, perquè en el darrer lustre hem conegut massa propostes similars en diferents llengües. Per resumir-la en poques pinzellades, Memòria d’Eco parla d’un enamorament nascut en el món digital que ­aviat­ es revela perniciós, impossible. Com que estem davant d’un llibre vagament sci-fi, la protagonista-narradora digitalitza la seva consciència per poder revisar-editar-ne la memòria i entendre les causes i el sentit de l’atracció que experimenta. Al cor d’aquest plantejament hi ha una història d’amor i desamor que funciona bé, a partir de capítols sintètics, als quals envolta, però, una parafernàlia que, lluny de produir l’efecte d’una veu o una mirada “noves”, resulta, primer, un pèl desarticulada, sovint més ornamental que ben integrada, i segon, gairebé tardana respecte dels seus referents, fregant el clixé. Hi veiem: cites d’Ernaux, Ursula K. Le Guin, Adrienne Rich, Anne Carson, Solaris i, és clar, Rosalía (vull dir: cap sorpresa). Un gat còmplice i referències a fongs i algues per recordar-nos que welcome antropocè. Fragmentació. Molt de cos. Experiments amb IA (la mateixa imatge de portada ho és, de fet). Teoria de postgrau. Metàfores indexades. Quan, a un passatge certament breu, la cosa deriva cap a la Guerra Civil i els avis i el llenguatge del paisatge, i sembla que s’intenta donar cabuda a un instant entre l’irenesolanisme i el carlasimonisme amb pirueta final a là Perec, un assumeix que l’eix vertebral del relat s’ha trencat del tot. I he de fer dos aclariments: cap dels ingredients anteriors té res de dolent (de fet, al contrari) i l’autora els maneja, un a un, amb prou habilitat. Del que parlo és d’un problema d’encaix i de saturació. El to es contradiu massa vegades, les lliçons teòriques són tan sòlides com literàriament planes, la sensació de déjà-vu ofega. Germà de gel, llibre que m’entusiasmà, ja compartia amb Memòria d’Eco l’aposta per una estructura oberta, complexa i multiforme, només que allà oferia un rendiment més lliure que aquí. Més natural. Les paraules projecte i exposició, diu la narradora, “poden ser condicions de treball, però no d’existència”. Així mateix, aquesta novel·la respon a un projecte rigorós que no es tradueix, o jo no ho crec, en un resultat ple. A canvi, no se li poden negar ni l’ambició ni els encerts parcials (“la llum de diva és cara; la paguen els altres, i la d’ella, l’he pagada jo”: <3) ni la pertinència del projecte en qüestió, que és generacional i propi de la seva època, i està bé que ho sigui: fer esclatar el Jo, encertar la manera de representar aquest esclat, alliberar-lo de qualsevol gènere. És només que aquí no succeeix. Memòria d’Eco Alicia Kopf L’Altra Editorial236 pàgines. 20,90 euros