El futur dels pares, el passat dels fills en els llibres d’Augustine Sedgewick i Francesc Serés

Paternitat. Una història de poder i amor, Augustine Sedgewick reconstrueix la vida d’alguns homes no tan sols famosos, sinó pràcticament arquetípics. La peculiaritat és que només ho fa en els seus respectius rols de pare. És una idea engrescadora, vistos els noms: Aristòtil, sant Agustí, Enric VIII, Thomas Jefferson, Ralph Waldo Emerson, Charles Darwin, Sigmund Freud i Bob Dylan. Hi ha recerca empírica i exhaustiva d’anècdotes i embarras de richesse de relacions entre persones i fets que defugen l’obvietat. A més, Sedgewick no s’estalvia res. Res d’incòmode, vull dir, sobre el paper que van tenir aquests homes com a pares. Els capítols sobre Aristòtil, Freud i Dylan sonaran propers perquè s’han convertit en noms realment universals. Això no vol dir que no s’hi puguin trobar coses noves. O com a mínim coses que no eren tan àmpliament conegudes. Per exemple, jo desconeixia —i si ho coneixia, que no ho descarto, ho havia oblidat perquè soc pare de criatures molt petites, no dormo i ho oblido tot— que no només el fill sinó el pare d’Aristòtil es deia Nicòmac. Pren així una dimensió diferent l’Ètica a Nicòmac: potser no eren tan sols uns apunts de filòsof dirigits al fill, sinó una sèrie de lliçons transmeses intergeneracionalment, d’un Nicòmac a un altre Nicòmac. Però també és un assaig que provoca algunes perplexitats. Paternitat. Una història de poder i amor podria haver revelat que la paternitat, el patriarcat i el paternalisme han anat de la mà al llarg de la història, però que en realitat són coses diferents i que només estan connectades contingentment, que és una manera pedant de dir: hi ha esperança. Però se suggereix, entre línies, que la paternitat, el patriarcat i el paternalisme són coses intrínsecament lligades. I, és clar, a la conclusió, quan Sedgewick es pregunta veladament per què és tan difícil trobar nous models de paternitat, es mostra més aviat pessimista. Com no ser-ho, si en les tres-centes pàgines anteriors ha suggerit que són coses indestriables? L’autor ve a confessar que l’interès per escriure aquest llibre va sorgir a partir de la seva pròpia i recent paternitat. Es deixa entreveure, doncs, que quan es pregunta què és ser pare, hi ha un interès personal i fins i tot emocional. Curiosament, però, escull una via hiperintel·lectualitzada per donar resposta a la seva inquietud: resseguir què deien i què feien els fundadors de la cultura occidental sobre la paternitat des de l’antiga Grècia fins als nostres dies. Però potser hi ha un altre camí, més fèrtil, si es té un interès personal a mirar d’entendre què és ser pare. No cal reconstruir més de dos mil anys d’història intel·lectual, n’hi ha prou amb viure intensament els tres-cents seixanta-cinc dies d’un amor inaugural. A El primer any, Francesc Serés explica el seu primer any de vida sent pare del Juli, nascut a Graz, Àustria. Serés es fa les preguntes transcendentals que genera la paternitat. La mort, el futur, la fragilitat humana o ser pare a una edat avançada (moment en el qual ja no s’és, com li diu una cambrera italiana, un ocell de primera volada) són les qüestions que guien una crònica que conjura el desconcert del moment: res és més arcaic que tenir fills, res és més nou que tenir fills. A mesura que avança aquest primer any, Serés va traçant un mapa sentimental i moral que va des de Saidí (el seu poble) a Graz, des de Barcelona a Berlín i des de Rússia —d’on és la mare del Juli— de tornada a Saidí. És un viatge a vegades fet de records i converses i a vegades de quilòmetres de cotxe o tren. Però cada pas en el viatge deixa petjades, perquè cada pas està fet de la història d’una persona o d’una família. Serés va imaginant futurs passats mentre ofereix pinzellades lúcides de la història del centre i l’est d’Europa, i constata que de l’abundància de passat no sabem què fer-ne. Aquesta és una troballa meravellosa d’El primer any: l’abundància de passat. Potser el passat és massa present. O potser explica menys del que voldríem i molt, molt menys del que necessitaríem. En un moment determinat, un amic de Saidí li fa algunes preguntes difícils a Serés. Fer nens ara, en època de guerra? Ser amic del teu fill o només —però quin tros de “només”!— fer de pare? Serés replica amb modèstia: “Jo no tinc respostes, només tinc històries”. I serà la modèstia o qui sap què, però a mi em sembla que no vol dir al seu amic que en realitat sí que en té, de respostes: les històries són la resposta. Sobretot quan estan explicades amb el mestratge, l’esperança i la saviesa d’El primer any. Paternitat Augustine Sedgewick Comanegra340 pàgines. 22,90 eurosEl primer any Francesc Serés Proa208 pàgines. 19,90 euros @9,90